La mort a l'Argar alacantí. El Tabaià com a paradigma
Mauro Severo Hernández Pérez
Juan Antonio López Padilla
2010
[page-n-1]
Els treballs del jesuïta Julio Furgús a San Antón,
d’Oriola, i a Las Laderas del Castillo, a Callosa de
Segura, van posar al descobert, a començament del
segle
XX,
una elevada quantitat de sepultures, que el
mateix Furgús arribà a avaluar en prop d’un miler, en el
jaciment oriolà (Furgús, 1939). Segons la seua opinió,
es tractava d’una necròpoli, descartant l’existència d’un
poblat, a pesar de les observacions que Henri Siret
(1905) li fera respecte al fet que es tractava del mateix
LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ.
EL TABAIÀ COM A PARADIGMA
(ASP, VINALOPÓ MITJÀ, ALACANT))
MAURO S. HERNÁNDEZ PÉREZ
poble que la civilització d’El Argar, que soterrava els
Universitat d’Alacant
seus morts en el sòl dels habitatges.
JUAN ANTONIO LÓPEZ PADILLA
Serien aquestes tombes en l’interior de poblat, jun-
MARQ. Museu Arqueològic Provincial
tament amb el nombre i la tipologia de l’utillatge
d’Alacant
metàl·lic i les característiques morfotècniques de les
ceràmiques, les que van permetre d’identificar en el
territori valencià, fa ja més de mig segle, dues cultures
—el bronze argàric i el bronze valencià—, les fronteres
de les quals oscil·laren entre les conques del Segura i
del Vinalopó, concretant-se ara en els contraforts del
Sistema Prebètic meridional, incloent-hi, en el primer,
les terres alacantines del Baix Segura, el Baix Vinalopó
i part de l’Alacantí.
Actualment, el gros de la informació disponible
sobre l’Argar alacantí continua procedint, a pesar del
temps transcorregut, de les excavacions dutes a terme
LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ
221
[page-n-2]
Padilla) hi està duent a terme, des de l’any 2006, en el
marc d’un projecte sobre la cultura argàrica al Baix
Segura alacantí.
Deixant de banda la incompleta, i de vegades contradictòria, informació procedent de les excavacions
de Furgús i de Colominas en els jaciments de San
Antón i de Laderas del Castillo i de la conservada en
la documentació de la Illeta dels Banyets (López,
Figura 1. Enterrament en cista de maçoneria amb alabarda i vas ceràmic
carenat.
Belmonte i De Miguel, 2006), la necròpoli del Tabaià,
de la qual, en aquesta exposició, es reprodueix una
fa més d’un segle per Julio Furgús a Oriola i a Callosa
de les tombes (Fig.1), aporta una informació interes-
de Segura i, anys més tard, per Josep Colominas en
sant i variada sobre les pràctiques funeràries argàri-
aquest últim jaciment, almenys pel que fa als aixovars
ques en territori alacantí, d’acord amb el conjunt de
depositats en les tombes i, en el cas del jaciment callo-
sepultures relativament important exhumades entre
sí, pel que fa als seus tipus. De la resta d’assentaments
1987 i 1991.
argàrics coneguts, només en uns altres quatre s’han
El jaciment del Tabaià s’estén pel cim i els vessants
dut a terme excavacions arqueològiques: el Pic de les
de l’extrem de la serra del mateix nom que dóna sobre
Moreres (Crevillent), Caramoro I (Elx), el Tabaià (Asp) i
el riu Vinalopó, en el punt on el seu llit s’estreny i fa
la Illeta dels Banyets (el Campello). Pràcticament en
pràcticament impossible el seu accés directe des d’a-
tots ells —amb l’única excepció del Pic de les
quest, si bé, no sense certes dificultats, es pot arribar a
Moreres— es van documentar sepultures, sobre les
la zona ocupada, sobre el curs del riu, pels vessants
quals, en major o menor mesura, s’han avançat dades
laterals, on s’han constatat evidències del bronze final.
(González i Ruiz, 1995; Hernández, 1990, 1997a; De
També es pot accedir al poblat des del Portitxol, en l’al-
Miguel, 2001, 2003; López, Belmonte i De Miguel,
tre extrem de la Serra, que en direcció longitudinal
2006; Simón, 1997), a les quals caldria afegir algunes
separa les conques mitjana i baixa del Vinalopó.
notícies, més o menys confuses, d’una cista trobada en
S’ha proposat una extensió de prop de mitja hectà-
el jaciment elxà del Puntal del Búho, del qual es dispo-
rea, que s’estén des de la cota 260 fins a la de 325
sa, almenys, d’una fotografia i d’una reconstrucció en
metres sobre el nivell del mar, encara que en diversos
el Museu de l’Alcúdia d’Elx (Ramos Folqués, 1989;
punts del vessant SE, que no és possible de precisar
Jover i López, 1997) i una sepultura doble al Cabezo
per la seua rostària i per la seua intensa erosió, s’arre-
Pardo, a San Isidro de Albatera, localitzada en les
plegà un interessant conjunt de ceràmiques i objectes
excavacions que un de nosaltres (Juan Antonio López
metàl·lics del bronze, sobre el qual les contradiccions
222
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-3]
dels informadors no ha permés de precisar-ne la ubica-
cialment excavades, i diverses sepultures. Es tracta
ció exacta ni, fins i tot, si tots els objectes inventariats
d’un nivell que, sens dubte, es correspon amb el bron-
es trobaven pròxims (Hernández i López, 1992).
ze argàric. Sobre aquest, se’n va localitzar un altre del
Per la seua posició estratègica, per l’ampli domini
bronze tardà que en alguns punts es trobava afectat
visual de les terres del Baix Vinalopó del Vinalopó
per remocions agrícoles i per actuacions clandestines,
Mitjà i per la seua llarga ocupació, el Tabayà és reite-
i, de manera dispersa, restes del bronze final que apa-
radament citat en tots els estudis sobre el
mil·lenni
reixien mesclats amb altres del bronze Tardà, en el
aC en les terres valencianes i el sud-est peninsular des
nivell I d’alguns dels talls. Aquestes excavacions,
del moment que Juan Francisco Navarro Mederos fera
sobre les quals s’han publicat alguns avanços, es van
públic, en 1980, un important conjunt de ceràmiques
plantejar per a obtindre una seqüència de l’edat del
i utensilis metàl·lics, lítics i ossis, repartit per diverses
bronze que servira de suport als diversos estudis de
col·leccions privades de Novelda, fruit de nombroses
caràcter arqueogràfic que en els seus inicis es duien a
actuacions clandestines en l’últim terç del segle pas-
terme en la Universitat d’Alacant sota la direcció d’un
sat, i que actualment està depositat en el Museu
de nosaltres.
II
Municipal de Novelda; així mateix, també va ser alte-
Durant les campanyes d’excavació realitzades entre
rat per activitats agrícoles, que van remoure els nivells
1987 i 1991, es van documentar un total d’onze sepul-
del bronze final i, en alguns punts, també els del bron-
tures, algunes d’elles dels moments finals de l’ocupa-
ze tardà. Les excavacions dutes a terme entre 1987 i
ció del jaciment, ja que es trobaven pràcticament en
1991 permeteren de constatar una ocupació ininte-
superfície i, almenys tres d’elles, havien sigut saqueja-
rrompuda, almenys pel que fa a la plataforma inferior,
des per a extraure’ls els objectes que tingueren adhe-
en la qual, almenys en un dels talls, s’arribà a la roca
rits al seu cos. Altres, per la seua situació estratigràfica,
amb l’extensió suficient per a identificar un bronze ini-
pel tipus de tomba i, excepcionalment, per l’aixovar,
cial amb què s’associa un banc o escudeller amb una
són inqüestionablement argàriques.
sitja o petit depòsit reblit de fragments de fauna, car-
Es tracta, majoritàriament, de cistes de maçoneria o
bons i ceràmiques, algunes amb decoració incisa.
fosses amb les parets parcialment o completament
Damunt d’aquest nivell d’ocupació inicial, que pels
revestides de pedra (Fig. 2). No obstant això, també
seus materials és inqüestionablement de l’edat del
s’han trobat diverses sepultures en fosses simples i una
bronze, se’n superposa un altre que, si hem de jutjar
sepultura en urna d’un xiquet d’uns cinc anys, amb cri-
per les zones excavades, s’estén amb una potència
bra orbitària de tipus A de Knip en el costat dret i hipo-
desigual per tota la plataforma inferior, a la qual s’as-
plàsia de l’esmalt (De Miguel, 2003: 265). Aquesta últi-
socien uns quants sòls d’ocupació, uns grossos murs
ma resulta especialment rellevant ja que, al marge de
de pedra, que formen part d’unitats habitacionals par-
les del Tabaià —on ja es coneixia l’existència d’almenys
LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ
223
[page-n-4]
D’acord amb les dades registrades en les cistes
d’aquest tipus en el jaciment, pareix clar que la seua
construcció s’iniciava amb l’excavació d’una fossa en
l’interior de la qual es disposava després una caixa de
maçoneria que s’adossava al perímetre intern d’aquella delimitant un espai, generalment reduït, destinat a
depositar el cadàver i, si és el cas, els objectes d’aixovar que l’acompanyaven. Després, la caixa es cobria
mitjançant un entramat de branques grosses i maçoneria d’una grandària mitjana o menuda que, amb el
temps, acabaria sempre desplomant-se sobre la
sepultura una vegada que els travessers de fusta es
podrien i desapareixien; tot això confereix a aquestes
tombes aqueixa aparença tumular amb què van ser
descrites per Furgús en excavar-les a San Antón
(Jover i López, 1997: 79) i que ja criticara encertadament Henri Siret (1905: 377).
D’acord amb els estudis paleoantropològics duts a
terme per María Paz de Miguel (2003), tots els inhuFigura 2. Enterrament en cista de maçoneria. Individu adult de sexe masculí.
mats en les cistes de maçoneria localitzades en el jaciment eren barons, o probablement barons, i tots adults
una altra sepultura d’aquest tipus, l’aixovar de la qual
o adults joves. Tan sols tres d’aquestes tombes conte-
s’exhibeix actualment en el Museu Arqueològic de
nien aixovar i només una un objecte metàl·lic. Aquesta
Novelda— i de les localitzades per Furgús i Colominas
última va ser excavada durant la campanya de 1988 en
a San Antón i a Laderas del Castillo, no s’han documen-
la capa VI del tall 11. La cista, d’1,30 metres de llarga i
tat inhumacions en urnes en la resta de jaciments argà-
uns 45 cm d’ampla, estava formada per pedres d’una
rics d’Alacant. La sepultura infantil no tenia aixovar,
grandària mitjana; la cobrien unes altres de similars
mentres que la depositada a Novelda contenia el cadà-
que, en afonar-se, havien produït una acusada frag-
ver d’una dona amb un aixovar compost per un
mentació dels ossos. L’esquelet corresponia a un indi-
anell/orellal de coure, una tulipa amb la línia de carena
vidu masculí adult, jove, de 167 cm d’alçada, amb
en el terç inferior i dos punxons de banya (Jover i
escàs desgast dental, tosca dentària i una lleugera
López, 1997: 56).
hipoplàsia de l’esmalt (De Miguel, 2003: 265); es va
224
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-5]
Figura 3. Enterrament en cista.
col·locar en posició de decúbit supí amb les cames
yes de 1987 i 1991 en el tall 7, i un tercer en la cam-
lleugerament flexionades cap a la dreta, en una posició
panya de 1991 en el tall 16, es van depositar en posi-
que, segons la nostra opinió, indica que en origen
cions encollides, amb les cames i els braços flexionats i
degueren estar doblegades cap amunt, igual com s’ha
els genolls i els colzes pròxims entre si, a vegades en
registrat en altres tombes argàriques —tomba 3 del
contacte directe. La majoria dels esquelets es trobaven
Cerro del Culantrillo (García Sánchez, 1963: 72), tomba
recolzats sobre el costat esquerre, al contrari que els
12 de Madres Mercedarias (Martínez, Ponce i Ayala,
trobats en els sepulcres en fossa —tombes del tall 10
1996: 44) o la tomba 14 del Cerro de la Virgen (Schüle,
de la campanya de 1988 i del tall 7 de la campanya de
1980: f. 117a), entre altres. El seu aixovar es componia
1991. En la primera, amb un molí es protegia el cap
d’un vas menut carenat, de 5,8 cm d’alçària i 7,9 cm de
d’un baró adult, que feia 167 cm d’alçada, amb tosca,
diàmetre de boca i carena, i una alabarda de 17 cm de
malaltia periodontal i artrosi en les articulacions costal
llarga amb una marcada nervadura central amb sis
i vertebral amb les costelles (De Miguel, 2003: 265).
reblons que conservaven restes de la fusta del mànec
En el cas de la tomba del tall 16, capa III, els ende-
(Badal, 1980), que devia sostindre amb la mà dreta a
rrocs que havien caigut sobre l’esquelet i unes condi-
l’altura del baix ventre.
cions de conservació particulars van permetre compro-
La resta dels sepulcres en les cistes de maçoneria
var que el difunt —un home adult d’aproximadament
del Tabaià (Fig.3), dos d’ells localitzats en les campan-
1,68 m de talla, amb pèrdua post mortem de diverses
LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ
225
[page-n-6]
peces dentals, tosca dentària, malaltia periodontal,
sepultures de San Antón (Furgús, 1937: 57). En tot cas,
artrosi en vèrtebres cervicals, dorsals i lumbars i fractu-
la seua desaparició ens impedeix hui avaluar-ne la
ra de Colles en el radi esquerre amb artrosi posttrau-
importància en relació amb l’aixovar d’aquesta tomba i
màtica (De Miguel, 2003: 256)— vestia un tratge o
establir possibles vinculacions entre el sepulcre i deter-
sudari que li cobria el cos almenys fins als genolls, ja
minades activitats productives, com s’ha assenyalat
que en contacte directe sobre els ossos i davall d’algu-
recentment per a la tomba 3 de Los Cipreses (Delgado
nes de les pedres de la tapa de la cista desplomades
i Risch, 2006).
sobre ells es localitzaren unes finíssimes làmines que
Pel que fa a la resta dels aixovars en les altres tom-
corresponien a diminuts fragments de teixit —possi-
bes, tan sols es pot mencionar un bol de ceràmica que
blement lli— que per circumstàncies que se’ns esca-
acompanyava l’adolescent inhumat en la tomba del tall
pen havien patit un procés de dessecació que les
7 en la campanya de 1991 (De Miguel, 2003). La resta
havia preservades in situ. Lamentablement, un desgra-
d’elements inclosos en les sepultures corresponen a
ciat incident féu desaparéixer aquestes restes junta-
restes òssies de fauna pertanyents a les ofrenes càrnies
ment amb els altres elements continguts en la tomba,
que, com s’ha apuntat (Aranda i Esquivel, 2006),
a excepció dels ossos de l’esquelet i els d’una pota de
degueren formar part d’algun tipus de festí o banquet
cabrit que es trobava depositada al costat del crani.
funerari inclòs en el ritu de soterrament. En la major
No obstant això, durant l’excavació es va poder com-
part dels casos documentats en el Tabaià, les restes
provar que l’individu lluïa les restes d’un braçalet de
corresponen a extremitats anteriors d’ovidocaprins i,
marfil en el braç dret, per davall del colze, i que al cos-
en un cas, a lagomorf.
tat de l’ofrena càrnia hi havia també un cudol de
dimensió mitjana.
D’acord amb les dades registrades durant l’excavació, l’orientació de les cistes de maçoneria del Tabaià
Aquest últim objecte, encara que únic en el registre
era majoritàriament est/oest —només la tomba 4 pre-
funerari del jaciment, en canvi no resulta excepcional ni
sentava una orientació nord-est/sud-oest— mentre que
en el registre d’altres jaciments argàrics alacantins ni
els sepulcres en fossa presentaven majoritàriament una
tampoc en el de la resta del territori argàric peninsular.
orientació sud/nord.
En efecte, els germans Henri i Louis Siret (1890: 250) ja
Pràcticament en superfície i a penes cobertes de
mencionaven que moltes sepultures d’El Oficio conte-
terra, es van localitzar les restes d’un individu adult en
nien cantals «de la grandària d’un puny», que, al seu
l’interior d’una fossa rodejada d’algunes pedres, al
entendre, devien ser percussors semblants als que
qual, en una actuació clandestina, se li va extraure part
també van documentar en algunes tombes d’El Argar
del cap que devia portar adherit algun objecte
(Siret i Siret, 1890: 170), i igualment coneguda és la
metàl·lic a l’altura de l’orella, i les restes de dos xiquets,
menció de nombrosos cantals depositats en algunes
també alterades per actuacions clandestines i, almenys
226
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-7]
BP
1σ
Med.
2σ
Med.
Beta-240409
3480+
_40
1878-1749
1814
1898-1691
1795
Tall 11–Tomba-os d’ovicaprí
Beta-240410
3340+
_40
1686-1537
1612
1737-1522
1630
Tall 11–Tomba–os humà
Kia-38217
3557+
_26
1944-1882
1913
2010-1777
1894
Tall 10–Tomba–os humà
Taula 1. Datacions radiocarbòniques.
un d’ells, per pràctiques agrícoles. Totes aquestes
tall 11 —una de l’esquelet i una altra d’un os d’ovido-
sepultures, a l’igual d’altres escampades pels vessants,
caprí pertanyent a l’aixovar carni depositat al costat del
segons informacions que no s’han pogut contrastar, no
cadàver— a més de diferir considerablement en els
tenen aixovar, almenys en el moment de la seua exca-
seus respectius intervals a 1σ i 2σ, resulten més recents
vació. Per la seua posició estratigràfica, aquestes tres
que la que ha proporcionat l’esquelet de la tomba del
sepultures han de relacionar-se amb el final del bronze
tall 10, estratigràficament superposada a l’anterior. A
tardà o l’inici del bronze final, ja que en el seu entorn
això s’uneix el fet que només un dels quatre intents
es van arreplegar materials dispersos d’aquests
efectuats per a datar l’esquelet de la tomba del tall 11
moments, sovint desplaçats per l’aladre o acumulats
resultara fructífer, atés que la resta de les mostres no
pels clandestins.
contenien, pel que sembla, col·lagen suficient. Tot això
Per acabar, a hores d’ara, podem afegir que les
ens fa pensar que molt probablement les restes òssies
datacions radiocarbòniques obtingudes d’algunes de
d’aquesta tomba es troben afectades per àcids húmics
les sepultures del Tabaià —dutes a terme en el marc
que invaliden les dues dates que han proporcionat,
del projecte que sobre el grup argàric del Baix Segura
especialment quan la datació de la tomba del tall 10
s’impulsa des del MARQ d’Alacant—, permeten corro-
fixa un horitzó ante quem que necessàriament la situa
borar l’antiguitat de les pràctiques funeràries argàri-
amb anterioritat a c. 1900 cal aC.
ques en l’assentament i fixar-les cap a l’horitzó del 2000
cal aC, clarament en sintonia amb el que ja s’havia
avançat en aquest sentit a partir dels aixovars i dels
materials arqueològics localitzats durant els treballs de
camp (Hernández Pérez, 1990; 1997) (veure Taula1).
En concret, les tres datacions efectuades procedeixen de les dues tombes trobades en els talls 10 i 11. Al
marge de dotar de cronologia radiocarbònica la
Bibliografia
ARANDA JIMÉNEZ, G.
I
ESQUIVEL GUERRERO, J.A. (2006): «Ritual funerario y
comensalidad en las sociedades de la Edad del Bronce del Sureste
Peninsular: la Cultura del Argar», Trabajos de Prehistoria, 63-2.
Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), p.
117-133.
BADAL GARCÍA, E. (1990): «Análisis anatómico de un fragmento de madera del yacimiento arqueológico de Tabayá (Aspe, Alicante)». En
Homenaje a Jerónimo Molina García. Múrcia: Academia Alfonso X el
Sabio, p. 95-97.
DE MIGUEL IBÁÑEZ, Mª. P. (2003): «Aspectos antropológicos y paleopatoló-
seqüència d’ocupació en el jaciment, la tria d’aquestes
gicos de las inhumaciones prehistóricas del Tabayá (Aspe, Alicante)».
dues tombes responia també a la possibilitat que ofe-
En Actas del VI Congreso Nacional de Paleopatología. Madrid:
rien de relacionar-les-hi estratigràficament. No obstant
DELGADO RAAK, S. I RISCH, R. (2006): «La tumba nº 3 de Los Cipreses y la
això, les dates que han proporcionat han resultat con-
Universidad Autónoma de Madrid, septiembre 2001, p. 263-278.
metalurgia argárica», Alberca, 4 (Lorca), p. 21-50.
FURGÚS, J. (1937): Col·lecció de treballs del P. Furgús sobre la Prehistòria
trovertides, perquè les dues datacions que es van
Valenciana. València: Diputació de València - Servei d’Investigació
obtindre a partir de les restes òssies de la tomba del
Prehistòrica (Treballs Solts, 5), p. 73.
LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ
227
[page-n-8]
GARCÍA SÁNCHEZ, M. (1963): «El poblado argárico del cerro del Culantrillo
Prácticas funerarias en la frontera oriental de El Argar». En Soler Díaz,
en Gorafe (Granada)», Archivo de Prehistoria Levantina, X. València:
J.A. (coord.): La ocupación prehistórica de la “Illeta de la Banyets” (El
Diputació de València, p. 69-96.
Campello, Alicante). Alacant: Diputació d’Alacant - Museu
GONZÁLEZ PRATS, A. I RUIZ SEGURA, E. (1995): «Urbanismo defensivo de la
Arqueològic Provincial d’Alacant (MARQ) (Serie Mayor, 5), p. 119-171.
Edad del Bronce en el Bajo Vinalopó. La fortificación argárica de
MARTÍNEZ RODRÍGUEZ, A.; PONCE GARCÍA, J. I AYALA JUAN, M.M. (1996): Las
Caramoro I (Elche, Alicante)». En Estudios de vida urbana. Múrcia:
prácticas funerarias de la cultura argárica en Lorca, Murcia. Lorca:
Academia Alfonso X el Sabio (Cuadernos del Grupo de
Ayuntamiento de Lorca ; Cajamurcia.
Investigación: Geografía e Historia del Urbanismo, 2), p. 85-107.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M.S. (1990): «Un enterramiento argárico en Alicante».
En Homenaje a Jerónimo Molina. Múrcia: Academia Alfonso X el
Jahrtansend v. Chr. im Südosten der Iberischen Halbinsel.
[Excavacions 1962-1970]. Mainz: Verlag Philipp von Zabern.
SIMÓN GARCÍA, J.L. (1997): «La Illeta: asentamiento litoral en el
Sabio, p. 87-94.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M.S.
SCHÜLE, W. (1980): Orce und Galera. Zwei Siedlungen aus dem 3 Bis I.
I
LÓPEZ MIRA, J.A. (1992): «Bronce Final en el
Mediterráneo Occidental de la Edad del Bronce». En Olcina, M.
Medio Vinalopó. A propósito de dos conjuntos cerámicos del Tabaià
(ed.): La Illeta dels Banyets (El Campello, Alicante). Estudios de la
(Aspe, Alicante)». En Estudios de arqueología ibérica y romana:
Edad del Bronce y Época Ibérica. Alacant: Museu Arqueològic
homenaje a Enrique Pla Ballester.València: Diputació de València Servei d’Investigació Prehistòrica (Trabajos Varios, 89), p. 1-16.
Provincial d’Alacant (Serie Mayor, 1), p. 47-131.
SIRET, E. (1905): «Notas sobre la comunicación del Reverendo Padre Furgús,
JOVER MAESTRE, F.J. I LÓPEZ PADILLA, J.A. (1997): Arqueología de la muerte.
relativa a las tumbas prehistóricas de Orihuela». En Siret, E.; Siret, L.
Prácticas funerarias en los límites de El Argar. Alacant: Publicacions
(1997): Del Neolítico al Bronce (Compendio de Estudios). Mojácar:
de la Universitat d’Alacant, 128 p.
LÓPEZ PADILLA, J.A.; BELMONTE MAS, D. I DE MIGUEL IBÁÑEZ, Mª. P. (2006): «Los
enterramientos argáricos de la “Illeta dels Banyets” de El Campello.
228
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
Arraéz Editores ; Ayuntamiento de Cuevas del Almanzora, p. 263-273.
SIRET, E. I SIRET, L. (1890): Las Primeras Edades del Metal en el Sudeste de
España. Barcelona.
[page-n-9]
Els treballs del jesuïta Julio Furgús a San Antón,
d’Oriola, i a Las Laderas del Castillo, a Callosa de
Segura, van posar al descobert, a començament del
segle
XX,
una elevada quantitat de sepultures, que el
mateix Furgús arribà a avaluar en prop d’un miler, en el
jaciment oriolà (Furgús, 1939). Segons la seua opinió,
es tractava d’una necròpoli, descartant l’existència d’un
poblat, a pesar de les observacions que Henri Siret
(1905) li fera respecte al fet que es tractava del mateix
LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ.
EL TABAIÀ COM A PARADIGMA
(ASP, VINALOPÓ MITJÀ, ALACANT))
MAURO S. HERNÁNDEZ PÉREZ
poble que la civilització d’El Argar, que soterrava els
Universitat d’Alacant
seus morts en el sòl dels habitatges.
JUAN ANTONIO LÓPEZ PADILLA
Serien aquestes tombes en l’interior de poblat, jun-
MARQ. Museu Arqueològic Provincial
tament amb el nombre i la tipologia de l’utillatge
d’Alacant
metàl·lic i les característiques morfotècniques de les
ceràmiques, les que van permetre d’identificar en el
territori valencià, fa ja més de mig segle, dues cultures
—el bronze argàric i el bronze valencià—, les fronteres
de les quals oscil·laren entre les conques del Segura i
del Vinalopó, concretant-se ara en els contraforts del
Sistema Prebètic meridional, incloent-hi, en el primer,
les terres alacantines del Baix Segura, el Baix Vinalopó
i part de l’Alacantí.
Actualment, el gros de la informació disponible
sobre l’Argar alacantí continua procedint, a pesar del
temps transcorregut, de les excavacions dutes a terme
LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ
221
[page-n-2]
Padilla) hi està duent a terme, des de l’any 2006, en el
marc d’un projecte sobre la cultura argàrica al Baix
Segura alacantí.
Deixant de banda la incompleta, i de vegades contradictòria, informació procedent de les excavacions
de Furgús i de Colominas en els jaciments de San
Antón i de Laderas del Castillo i de la conservada en
la documentació de la Illeta dels Banyets (López,
Figura 1. Enterrament en cista de maçoneria amb alabarda i vas ceràmic
carenat.
Belmonte i De Miguel, 2006), la necròpoli del Tabaià,
de la qual, en aquesta exposició, es reprodueix una
fa més d’un segle per Julio Furgús a Oriola i a Callosa
de les tombes (Fig.1), aporta una informació interes-
de Segura i, anys més tard, per Josep Colominas en
sant i variada sobre les pràctiques funeràries argàri-
aquest últim jaciment, almenys pel que fa als aixovars
ques en territori alacantí, d’acord amb el conjunt de
depositats en les tombes i, en el cas del jaciment callo-
sepultures relativament important exhumades entre
sí, pel que fa als seus tipus. De la resta d’assentaments
1987 i 1991.
argàrics coneguts, només en uns altres quatre s’han
El jaciment del Tabaià s’estén pel cim i els vessants
dut a terme excavacions arqueològiques: el Pic de les
de l’extrem de la serra del mateix nom que dóna sobre
Moreres (Crevillent), Caramoro I (Elx), el Tabaià (Asp) i
el riu Vinalopó, en el punt on el seu llit s’estreny i fa
la Illeta dels Banyets (el Campello). Pràcticament en
pràcticament impossible el seu accés directe des d’a-
tots ells —amb l’única excepció del Pic de les
quest, si bé, no sense certes dificultats, es pot arribar a
Moreres— es van documentar sepultures, sobre les
la zona ocupada, sobre el curs del riu, pels vessants
quals, en major o menor mesura, s’han avançat dades
laterals, on s’han constatat evidències del bronze final.
(González i Ruiz, 1995; Hernández, 1990, 1997a; De
També es pot accedir al poblat des del Portitxol, en l’al-
Miguel, 2001, 2003; López, Belmonte i De Miguel,
tre extrem de la Serra, que en direcció longitudinal
2006; Simón, 1997), a les quals caldria afegir algunes
separa les conques mitjana i baixa del Vinalopó.
notícies, més o menys confuses, d’una cista trobada en
S’ha proposat una extensió de prop de mitja hectà-
el jaciment elxà del Puntal del Búho, del qual es dispo-
rea, que s’estén des de la cota 260 fins a la de 325
sa, almenys, d’una fotografia i d’una reconstrucció en
metres sobre el nivell del mar, encara que en diversos
el Museu de l’Alcúdia d’Elx (Ramos Folqués, 1989;
punts del vessant SE, que no és possible de precisar
Jover i López, 1997) i una sepultura doble al Cabezo
per la seua rostària i per la seua intensa erosió, s’arre-
Pardo, a San Isidro de Albatera, localitzada en les
plegà un interessant conjunt de ceràmiques i objectes
excavacions que un de nosaltres (Juan Antonio López
metàl·lics del bronze, sobre el qual les contradiccions
222
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-3]
dels informadors no ha permés de precisar-ne la ubica-
cialment excavades, i diverses sepultures. Es tracta
ció exacta ni, fins i tot, si tots els objectes inventariats
d’un nivell que, sens dubte, es correspon amb el bron-
es trobaven pròxims (Hernández i López, 1992).
ze argàric. Sobre aquest, se’n va localitzar un altre del
Per la seua posició estratègica, per l’ampli domini
bronze tardà que en alguns punts es trobava afectat
visual de les terres del Baix Vinalopó del Vinalopó
per remocions agrícoles i per actuacions clandestines,
Mitjà i per la seua llarga ocupació, el Tabayà és reite-
i, de manera dispersa, restes del bronze final que apa-
radament citat en tots els estudis sobre el
mil·lenni
reixien mesclats amb altres del bronze Tardà, en el
aC en les terres valencianes i el sud-est peninsular des
nivell I d’alguns dels talls. Aquestes excavacions,
del moment que Juan Francisco Navarro Mederos fera
sobre les quals s’han publicat alguns avanços, es van
públic, en 1980, un important conjunt de ceràmiques
plantejar per a obtindre una seqüència de l’edat del
i utensilis metàl·lics, lítics i ossis, repartit per diverses
bronze que servira de suport als diversos estudis de
col·leccions privades de Novelda, fruit de nombroses
caràcter arqueogràfic que en els seus inicis es duien a
actuacions clandestines en l’últim terç del segle pas-
terme en la Universitat d’Alacant sota la direcció d’un
sat, i que actualment està depositat en el Museu
de nosaltres.
II
Municipal de Novelda; així mateix, també va ser alte-
Durant les campanyes d’excavació realitzades entre
rat per activitats agrícoles, que van remoure els nivells
1987 i 1991, es van documentar un total d’onze sepul-
del bronze final i, en alguns punts, també els del bron-
tures, algunes d’elles dels moments finals de l’ocupa-
ze tardà. Les excavacions dutes a terme entre 1987 i
ció del jaciment, ja que es trobaven pràcticament en
1991 permeteren de constatar una ocupació ininte-
superfície i, almenys tres d’elles, havien sigut saqueja-
rrompuda, almenys pel que fa a la plataforma inferior,
des per a extraure’ls els objectes que tingueren adhe-
en la qual, almenys en un dels talls, s’arribà a la roca
rits al seu cos. Altres, per la seua situació estratigràfica,
amb l’extensió suficient per a identificar un bronze ini-
pel tipus de tomba i, excepcionalment, per l’aixovar,
cial amb què s’associa un banc o escudeller amb una
són inqüestionablement argàriques.
sitja o petit depòsit reblit de fragments de fauna, car-
Es tracta, majoritàriament, de cistes de maçoneria o
bons i ceràmiques, algunes amb decoració incisa.
fosses amb les parets parcialment o completament
Damunt d’aquest nivell d’ocupació inicial, que pels
revestides de pedra (Fig. 2). No obstant això, també
seus materials és inqüestionablement de l’edat del
s’han trobat diverses sepultures en fosses simples i una
bronze, se’n superposa un altre que, si hem de jutjar
sepultura en urna d’un xiquet d’uns cinc anys, amb cri-
per les zones excavades, s’estén amb una potència
bra orbitària de tipus A de Knip en el costat dret i hipo-
desigual per tota la plataforma inferior, a la qual s’as-
plàsia de l’esmalt (De Miguel, 2003: 265). Aquesta últi-
socien uns quants sòls d’ocupació, uns grossos murs
ma resulta especialment rellevant ja que, al marge de
de pedra, que formen part d’unitats habitacionals par-
les del Tabaià —on ja es coneixia l’existència d’almenys
LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ
223
[page-n-4]
D’acord amb les dades registrades en les cistes
d’aquest tipus en el jaciment, pareix clar que la seua
construcció s’iniciava amb l’excavació d’una fossa en
l’interior de la qual es disposava després una caixa de
maçoneria que s’adossava al perímetre intern d’aquella delimitant un espai, generalment reduït, destinat a
depositar el cadàver i, si és el cas, els objectes d’aixovar que l’acompanyaven. Després, la caixa es cobria
mitjançant un entramat de branques grosses i maçoneria d’una grandària mitjana o menuda que, amb el
temps, acabaria sempre desplomant-se sobre la
sepultura una vegada que els travessers de fusta es
podrien i desapareixien; tot això confereix a aquestes
tombes aqueixa aparença tumular amb què van ser
descrites per Furgús en excavar-les a San Antón
(Jover i López, 1997: 79) i que ja criticara encertadament Henri Siret (1905: 377).
D’acord amb els estudis paleoantropològics duts a
terme per María Paz de Miguel (2003), tots els inhuFigura 2. Enterrament en cista de maçoneria. Individu adult de sexe masculí.
mats en les cistes de maçoneria localitzades en el jaciment eren barons, o probablement barons, i tots adults
una altra sepultura d’aquest tipus, l’aixovar de la qual
o adults joves. Tan sols tres d’aquestes tombes conte-
s’exhibeix actualment en el Museu Arqueològic de
nien aixovar i només una un objecte metàl·lic. Aquesta
Novelda— i de les localitzades per Furgús i Colominas
última va ser excavada durant la campanya de 1988 en
a San Antón i a Laderas del Castillo, no s’han documen-
la capa VI del tall 11. La cista, d’1,30 metres de llarga i
tat inhumacions en urnes en la resta de jaciments argà-
uns 45 cm d’ampla, estava formada per pedres d’una
rics d’Alacant. La sepultura infantil no tenia aixovar,
grandària mitjana; la cobrien unes altres de similars
mentres que la depositada a Novelda contenia el cadà-
que, en afonar-se, havien produït una acusada frag-
ver d’una dona amb un aixovar compost per un
mentació dels ossos. L’esquelet corresponia a un indi-
anell/orellal de coure, una tulipa amb la línia de carena
vidu masculí adult, jove, de 167 cm d’alçada, amb
en el terç inferior i dos punxons de banya (Jover i
escàs desgast dental, tosca dentària i una lleugera
López, 1997: 56).
hipoplàsia de l’esmalt (De Miguel, 2003: 265); es va
224
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-5]
Figura 3. Enterrament en cista.
col·locar en posició de decúbit supí amb les cames
yes de 1987 i 1991 en el tall 7, i un tercer en la cam-
lleugerament flexionades cap a la dreta, en una posició
panya de 1991 en el tall 16, es van depositar en posi-
que, segons la nostra opinió, indica que en origen
cions encollides, amb les cames i els braços flexionats i
degueren estar doblegades cap amunt, igual com s’ha
els genolls i els colzes pròxims entre si, a vegades en
registrat en altres tombes argàriques —tomba 3 del
contacte directe. La majoria dels esquelets es trobaven
Cerro del Culantrillo (García Sánchez, 1963: 72), tomba
recolzats sobre el costat esquerre, al contrari que els
12 de Madres Mercedarias (Martínez, Ponce i Ayala,
trobats en els sepulcres en fossa —tombes del tall 10
1996: 44) o la tomba 14 del Cerro de la Virgen (Schüle,
de la campanya de 1988 i del tall 7 de la campanya de
1980: f. 117a), entre altres. El seu aixovar es componia
1991. En la primera, amb un molí es protegia el cap
d’un vas menut carenat, de 5,8 cm d’alçària i 7,9 cm de
d’un baró adult, que feia 167 cm d’alçada, amb tosca,
diàmetre de boca i carena, i una alabarda de 17 cm de
malaltia periodontal i artrosi en les articulacions costal
llarga amb una marcada nervadura central amb sis
i vertebral amb les costelles (De Miguel, 2003: 265).
reblons que conservaven restes de la fusta del mànec
En el cas de la tomba del tall 16, capa III, els ende-
(Badal, 1980), que devia sostindre amb la mà dreta a
rrocs que havien caigut sobre l’esquelet i unes condi-
l’altura del baix ventre.
cions de conservació particulars van permetre compro-
La resta dels sepulcres en les cistes de maçoneria
var que el difunt —un home adult d’aproximadament
del Tabaià (Fig.3), dos d’ells localitzats en les campan-
1,68 m de talla, amb pèrdua post mortem de diverses
LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ
225
[page-n-6]
peces dentals, tosca dentària, malaltia periodontal,
sepultures de San Antón (Furgús, 1937: 57). En tot cas,
artrosi en vèrtebres cervicals, dorsals i lumbars i fractu-
la seua desaparició ens impedeix hui avaluar-ne la
ra de Colles en el radi esquerre amb artrosi posttrau-
importància en relació amb l’aixovar d’aquesta tomba i
màtica (De Miguel, 2003: 256)— vestia un tratge o
establir possibles vinculacions entre el sepulcre i deter-
sudari que li cobria el cos almenys fins als genolls, ja
minades activitats productives, com s’ha assenyalat
que en contacte directe sobre els ossos i davall d’algu-
recentment per a la tomba 3 de Los Cipreses (Delgado
nes de les pedres de la tapa de la cista desplomades
i Risch, 2006).
sobre ells es localitzaren unes finíssimes làmines que
Pel que fa a la resta dels aixovars en les altres tom-
corresponien a diminuts fragments de teixit —possi-
bes, tan sols es pot mencionar un bol de ceràmica que
blement lli— que per circumstàncies que se’ns esca-
acompanyava l’adolescent inhumat en la tomba del tall
pen havien patit un procés de dessecació que les
7 en la campanya de 1991 (De Miguel, 2003). La resta
havia preservades in situ. Lamentablement, un desgra-
d’elements inclosos en les sepultures corresponen a
ciat incident féu desaparéixer aquestes restes junta-
restes òssies de fauna pertanyents a les ofrenes càrnies
ment amb els altres elements continguts en la tomba,
que, com s’ha apuntat (Aranda i Esquivel, 2006),
a excepció dels ossos de l’esquelet i els d’una pota de
degueren formar part d’algun tipus de festí o banquet
cabrit que es trobava depositada al costat del crani.
funerari inclòs en el ritu de soterrament. En la major
No obstant això, durant l’excavació es va poder com-
part dels casos documentats en el Tabaià, les restes
provar que l’individu lluïa les restes d’un braçalet de
corresponen a extremitats anteriors d’ovidocaprins i,
marfil en el braç dret, per davall del colze, i que al cos-
en un cas, a lagomorf.
tat de l’ofrena càrnia hi havia també un cudol de
dimensió mitjana.
D’acord amb les dades registrades durant l’excavació, l’orientació de les cistes de maçoneria del Tabaià
Aquest últim objecte, encara que únic en el registre
era majoritàriament est/oest —només la tomba 4 pre-
funerari del jaciment, en canvi no resulta excepcional ni
sentava una orientació nord-est/sud-oest— mentre que
en el registre d’altres jaciments argàrics alacantins ni
els sepulcres en fossa presentaven majoritàriament una
tampoc en el de la resta del territori argàric peninsular.
orientació sud/nord.
En efecte, els germans Henri i Louis Siret (1890: 250) ja
Pràcticament en superfície i a penes cobertes de
mencionaven que moltes sepultures d’El Oficio conte-
terra, es van localitzar les restes d’un individu adult en
nien cantals «de la grandària d’un puny», que, al seu
l’interior d’una fossa rodejada d’algunes pedres, al
entendre, devien ser percussors semblants als que
qual, en una actuació clandestina, se li va extraure part
també van documentar en algunes tombes d’El Argar
del cap que devia portar adherit algun objecte
(Siret i Siret, 1890: 170), i igualment coneguda és la
metàl·lic a l’altura de l’orella, i les restes de dos xiquets,
menció de nombrosos cantals depositats en algunes
també alterades per actuacions clandestines i, almenys
226
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
[page-n-7]
BP
1σ
Med.
2σ
Med.
Beta-240409
3480+
_40
1878-1749
1814
1898-1691
1795
Tall 11–Tomba-os d’ovicaprí
Beta-240410
3340+
_40
1686-1537
1612
1737-1522
1630
Tall 11–Tomba–os humà
Kia-38217
3557+
_26
1944-1882
1913
2010-1777
1894
Tall 10–Tomba–os humà
Taula 1. Datacions radiocarbòniques.
un d’ells, per pràctiques agrícoles. Totes aquestes
tall 11 —una de l’esquelet i una altra d’un os d’ovido-
sepultures, a l’igual d’altres escampades pels vessants,
caprí pertanyent a l’aixovar carni depositat al costat del
segons informacions que no s’han pogut contrastar, no
cadàver— a més de diferir considerablement en els
tenen aixovar, almenys en el moment de la seua exca-
seus respectius intervals a 1σ i 2σ, resulten més recents
vació. Per la seua posició estratigràfica, aquestes tres
que la que ha proporcionat l’esquelet de la tomba del
sepultures han de relacionar-se amb el final del bronze
tall 10, estratigràficament superposada a l’anterior. A
tardà o l’inici del bronze final, ja que en el seu entorn
això s’uneix el fet que només un dels quatre intents
es van arreplegar materials dispersos d’aquests
efectuats per a datar l’esquelet de la tomba del tall 11
moments, sovint desplaçats per l’aladre o acumulats
resultara fructífer, atés que la resta de les mostres no
pels clandestins.
contenien, pel que sembla, col·lagen suficient. Tot això
Per acabar, a hores d’ara, podem afegir que les
ens fa pensar que molt probablement les restes òssies
datacions radiocarbòniques obtingudes d’algunes de
d’aquesta tomba es troben afectades per àcids húmics
les sepultures del Tabaià —dutes a terme en el marc
que invaliden les dues dates que han proporcionat,
del projecte que sobre el grup argàric del Baix Segura
especialment quan la datació de la tomba del tall 10
s’impulsa des del MARQ d’Alacant—, permeten corro-
fixa un horitzó ante quem que necessàriament la situa
borar l’antiguitat de les pràctiques funeràries argàri-
amb anterioritat a c. 1900 cal aC.
ques en l’assentament i fixar-les cap a l’horitzó del 2000
cal aC, clarament en sintonia amb el que ja s’havia
avançat en aquest sentit a partir dels aixovars i dels
materials arqueològics localitzats durant els treballs de
camp (Hernández Pérez, 1990; 1997) (veure Taula1).
En concret, les tres datacions efectuades procedeixen de les dues tombes trobades en els talls 10 i 11. Al
marge de dotar de cronologia radiocarbònica la
Bibliografia
ARANDA JIMÉNEZ, G.
I
ESQUIVEL GUERRERO, J.A. (2006): «Ritual funerario y
comensalidad en las sociedades de la Edad del Bronce del Sureste
Peninsular: la Cultura del Argar», Trabajos de Prehistoria, 63-2.
Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), p.
117-133.
BADAL GARCÍA, E. (1990): «Análisis anatómico de un fragmento de madera del yacimiento arqueológico de Tabayá (Aspe, Alicante)». En
Homenaje a Jerónimo Molina García. Múrcia: Academia Alfonso X el
Sabio, p. 95-97.
DE MIGUEL IBÁÑEZ, Mª. P. (2003): «Aspectos antropológicos y paleopatoló-
seqüència d’ocupació en el jaciment, la tria d’aquestes
gicos de las inhumaciones prehistóricas del Tabayá (Aspe, Alicante)».
dues tombes responia també a la possibilitat que ofe-
En Actas del VI Congreso Nacional de Paleopatología. Madrid:
rien de relacionar-les-hi estratigràficament. No obstant
DELGADO RAAK, S. I RISCH, R. (2006): «La tumba nº 3 de Los Cipreses y la
això, les dates que han proporcionat han resultat con-
Universidad Autónoma de Madrid, septiembre 2001, p. 263-278.
metalurgia argárica», Alberca, 4 (Lorca), p. 21-50.
FURGÚS, J. (1937): Col·lecció de treballs del P. Furgús sobre la Prehistòria
trovertides, perquè les dues datacions que es van
Valenciana. València: Diputació de València - Servei d’Investigació
obtindre a partir de les restes òssies de la tomba del
Prehistòrica (Treballs Solts, 5), p. 73.
LA MORT A L’ARGAR ALACANTÍ
227
[page-n-8]
GARCÍA SÁNCHEZ, M. (1963): «El poblado argárico del cerro del Culantrillo
Prácticas funerarias en la frontera oriental de El Argar». En Soler Díaz,
en Gorafe (Granada)», Archivo de Prehistoria Levantina, X. València:
J.A. (coord.): La ocupación prehistórica de la “Illeta de la Banyets” (El
Diputació de València, p. 69-96.
Campello, Alicante). Alacant: Diputació d’Alacant - Museu
GONZÁLEZ PRATS, A. I RUIZ SEGURA, E. (1995): «Urbanismo defensivo de la
Arqueològic Provincial d’Alacant (MARQ) (Serie Mayor, 5), p. 119-171.
Edad del Bronce en el Bajo Vinalopó. La fortificación argárica de
MARTÍNEZ RODRÍGUEZ, A.; PONCE GARCÍA, J. I AYALA JUAN, M.M. (1996): Las
Caramoro I (Elche, Alicante)». En Estudios de vida urbana. Múrcia:
prácticas funerarias de la cultura argárica en Lorca, Murcia. Lorca:
Academia Alfonso X el Sabio (Cuadernos del Grupo de
Ayuntamiento de Lorca ; Cajamurcia.
Investigación: Geografía e Historia del Urbanismo, 2), p. 85-107.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M.S. (1990): «Un enterramiento argárico en Alicante».
En Homenaje a Jerónimo Molina. Múrcia: Academia Alfonso X el
Jahrtansend v. Chr. im Südosten der Iberischen Halbinsel.
[Excavacions 1962-1970]. Mainz: Verlag Philipp von Zabern.
SIMÓN GARCÍA, J.L. (1997): «La Illeta: asentamiento litoral en el
Sabio, p. 87-94.
HERNÁNDEZ PÉREZ, M.S.
SCHÜLE, W. (1980): Orce und Galera. Zwei Siedlungen aus dem 3 Bis I.
I
LÓPEZ MIRA, J.A. (1992): «Bronce Final en el
Mediterráneo Occidental de la Edad del Bronce». En Olcina, M.
Medio Vinalopó. A propósito de dos conjuntos cerámicos del Tabaià
(ed.): La Illeta dels Banyets (El Campello, Alicante). Estudios de la
(Aspe, Alicante)». En Estudios de arqueología ibérica y romana:
Edad del Bronce y Época Ibérica. Alacant: Museu Arqueològic
homenaje a Enrique Pla Ballester.València: Diputació de València Servei d’Investigació Prehistòrica (Trabajos Varios, 89), p. 1-16.
Provincial d’Alacant (Serie Mayor, 1), p. 47-131.
SIRET, E. (1905): «Notas sobre la comunicación del Reverendo Padre Furgús,
JOVER MAESTRE, F.J. I LÓPEZ PADILLA, J.A. (1997): Arqueología de la muerte.
relativa a las tumbas prehistóricas de Orihuela». En Siret, E.; Siret, L.
Prácticas funerarias en los límites de El Argar. Alacant: Publicacions
(1997): Del Neolítico al Bronce (Compendio de Estudios). Mojácar:
de la Universitat d’Alacant, 128 p.
LÓPEZ PADILLA, J.A.; BELMONTE MAS, D. I DE MIGUEL IBÁÑEZ, Mª. P. (2006): «Los
enterramientos argáricos de la “Illeta dels Banyets” de El Campello.
228
RESTES DE VIDA, RESTES DE MORT
Arraéz Editores ; Ayuntamiento de Cuevas del Almanzora, p. 263-273.
SIRET, E. I SIRET, L. (1890): Las Primeras Edades del Metal en el Sudeste de
España. Barcelona.
[page-n-9]