Clavija córnea de la Cova del Parpalló | Clavilla còrnia de la Cova del Parpalló
La clavilla presentava una antiga intervenció de reconstrucció de faltants tant en la part basal d’unió amb l’os cranial com en l’extrem distal, feta amb escaiola pintada en un to que s’havia alterat amb el pas del temps. No es disposava de cap documentació ni sobre la intervenció mateixa ni sobre la data en què es va fer. El material de rebliment, que pretenia completar la morfologia de la peça, excedia els límits de les llacunes, cobria parts de l’original i fins i tot omplia les fractures. La superfície no havia sigut protegida amb cap tipus de producte consolidant, ja que de fet la clavilla, a excepció de la pèrdua material, es trobava en bon estat de conservació. La destinació de la peça seria novament una de les sales permanents del museu, per la qual cosa la funció de difusió va estar present des d’un primer moment.
Amb este diagnòstic i tenint en compte que l’eliminació de la reintegració antiga no sols milloraria l’estètica de l’original, sinó que l’alliberaria d’un material alié que ocultava part de la informació que este podia aportar, es va decidir desmuntar els rebliments i netejar la superfície i les línies de fractura de les restes d’escaiola afegida. Esta opció va ser consensuada, després de valorar que la comprensió de la peça per part de l’espectador després de l’eliminació dels afegits continuaria sent correcta.
L’eliminació dels farciments d’escaiola antics es va dur a terme exclusivament amb mitjans mecànics, de forma controlable i gradual. No sense sorpresa, en desmuntar una de les reintegracions de l’extrem distal de la clavilla, es va descobrir que s’havia col·locat un tros de paper de periòdic per a frenar l’abocament de l’escaiola encara líquida per l’interior de l’os. El paper ja havia envellit clarament, però per sort no evidenciava cap atac biològic. Finalment els fragments van ser adherits per mitjà de Paraloid B72 al 30%.
Després del tractament, la peça es va col·locar en una vitrina amb la major part de les seues llacunes sense reintegrar, a excepció de dues zones de reforç reduïdes, i en este cas es va emprar un estuc reversible de resina sintètica carregat amb microesferes de vidre.
Amb este diagnòstic i tenint en compte que l’eliminació de la reintegració antiga no sols milloraria l’estètica de l’original, sinó que l’alliberaria d’un material alié que ocultava part de la informació que este podia aportar, es va decidir desmuntar els rebliments i netejar la superfície i les línies de fractura de les restes d’escaiola afegida. Esta opció va ser consensuada, després de valorar que la comprensió de la peça per part de l’espectador després de l’eliminació dels afegits continuaria sent correcta.
L’eliminació dels farciments d’escaiola antics es va dur a terme exclusivament amb mitjans mecànics, de forma controlable i gradual. No sense sorpresa, en desmuntar una de les reintegracions de l’extrem distal de la clavilla, es va descobrir que s’havia col·locat un tros de paper de periòdic per a frenar l’abocament de l’escaiola encara líquida per l’interior de l’os. El paper ja havia envellit clarament, però per sort no evidenciava cap atac biològic. Finalment els fragments van ser adherits per mitjà de Paraloid B72 al 30%.
Després del tractament, la peça es va col·locar en una vitrina amb la major part de les seues llacunes sense reintegrar, a excepció de dues zones de reforç reduïdes, i en este cas es va emprar un estuc reversible de resina sintètica carregat amb microesferes de vidre.
